El crepuscle dels Déus i altres històries

La publicació, el 1903, d’El crepuscle dels Déus va marcar una fita en la literatura fantàstica britànica. El llibre, que havia estat objecte d’una edició escurçada quinze anys abans —només 16 històries de les 28 que el componen—, va produir una agradable sorpresa als lectors que no coneixien l’autor, però no pas als visitants habituals de la Biblioteca del Museu Britànic, que no ignoraven pas els seus coneixements, la seva erudició i la seva ironia. L’obra es va convertir en un llibre «de culte»: les vuit edicions en quaranta anys en són una bona prova. La majoria dels relats que componen aquest recull es basen en històries i llegendes antigues i ens parlen de Déus, semiDéus, mags, fetillers, alquimistes, papes eclesiàstics, herois, filòsofs… tot plegat contat amb una deliciosa crueltat i una ironia molt britànica, amb un gran sentit de l’humor i una enorme brillantor narrativa. Es pot dir que aquest llibre admet, com a mínim, tres nivells de lectura: el primer és la lectura erudita, pròpia dels lletraferits que solen descuidar-se, per exemple, el paraigua a la biblioteca; el segon seria el tipus de lectura que fan aquells que no acostumen a anar a les biblioteques (que desconeixen, per exemple, d’on procedeix el costum de besar els peus als papes), els quals podran accedir, així, a coneixements oblidats i desconeguts, i el tercer seria el dels que frueixen amb la lectura, que —altre cop amb paraules de Lawrence— «els farà riure per sota el nas, cosa no gens vulgar. Té (el llibre) una brillantor i una perfecció en la incongruència com els busts antics amb ulleres d’aviador». Aquests últims són aquells que dubten entre deixar el paraigua o un llibre com aquest, ja que, facin el que facin, probablement no recuperaran ni l’un ni l’altre.